Molière: Don Juan

 

Avant-propos.

He d’incloure estes primeres paraules com a curiositat d’avant el què ja s’ha convertit, malauradament, en una anormalitat en mi. Des que vaig llegir A sang freda, a l’estiu de 2019, no he tornat a llegir cap llibre en català. Esta notable edició d’algunes obres de Molière, dins la Biblioteca Pompeu Fabra editada per Destino,  porta amb mi des de fa molt de temps. Per aquell temps jo em formava per poder donar les meues classes en valencià. L’esperit de potenciar i tindre cura de la nostra llengua s’havia establert entre alguns col·legues. No ens anaven a donar punts per obtenir cap plaça, no ens anaven a pagar més, l’únic premi anava a ser que podríem fer classe, legalment, en valencià. Com fòssils d’un passat pretèrit han quedat alguns llibres mig oblidats en les meues prestatgeries i d’altres perduts al meu traster...

***

Com ja comença a notar-se en els meus ressenyes, m'ha picat la curiositat per les diferents versions de Don Juan. Al cap i a la fi, diuen que és el més famós personatge arquetípic espanyol (teatral haurem d'afegir per evitar la comparació amb Quixot i Sancho i Dulcinea, supose). Famós ha de ser-lo, sen se cap dubte, ja que Molière va fer esta versió en 1665. Potser que la frenètica actualitat en què vivim em faça sorprendre’m per el curt interval temporal entre la publicació atribuïda a Tirso de Molina i l’obra de Molière, però crec que és una prova de la transcendència del personatge.

La primera cosa que em crida l’atenció és que Molière no escriu en vers (i no és un problema de la traducció com podem veure ací).   A més a més, comença l’obra amb unes paraules del criat de Don Juan, Sganarelle, sobre les virtuts del tabac que ens mostren un home culte que reflexiona sobre la vida i la història. I aquesta és la gran diferència entre esta versió i les de Tirso i  Zorrilla. Durant tota l’obra senyor i criat discuteixen i reflexionen sobre el comportament de Don Juan i el del mateix criat. Don Juan justifica el seu comportament dient que la vida ha de ser un amor a la bellesa de la dona. I que les dones mereixen a un home com ell. Totes, deixa clar. El matrimoni és un sacrifici, un malbaratament. Sganarelle parla al seu “amo” de moral, religió, virtut, honor...

Altres diferències notables les trobem amb les dones. En esta obra les dones no són persones ingènues que han sigut burlades, objecte passiu del desig  del depredador. Ací raonen, planten cara, dubten de l’honestedat del “cavaller”.  I també el pare de Don Juan el rebutja amb claredat. Per altra banda ens adonem que no apareix el Rei per cap lloc. Totes les accions ocorren a un nivell popular o familiar. El conflicte és més moral o religiós, no polític.  I per últim hi ha humor. Des d’alguna bufetada o l’embolic  amb què intenta enganyar les dones fins el discurs hipòcrita amb què vol enganyar el seu pare amb una falsa reconversió.

Tot açò fa que l’obra de Molière no siga tant dramàtica com les altres dues versions que he llegit. En ella s’esforça en aprofundir en la moral i psicologia dels personatges. De fet, estes idees que presenta varen ser prou escandaloses i li van causar molts maldecaps a l’il·lustre autor francès.