T. Capote: A sang freda

Tres són els camins que han fet que hi arribe a aquest llibre.

El primer el vaig recórrer el dia que en entrar a la llibreria Paris-Valencia em vaig fixar en un parell de llibres d’un to blau verdós, al meu parer bé enquadernats, en una col·lecció que no havia vist abans: biblioteca de Butxaca, Ediciones B, Proa. Un era Memòries d’Adrià i l’altre A sang freda. D’això farà més de 10 anys. (L’edició és d’octubre de 2000, però supose que quan jo els vaig comprar d’ocasió ja haurien passat alguns anys des d’eixa data).

L’altre camí va ser la lectura de Matar un ruiseñor. A sang freda comença amb la dedicatòria:

A Jack Dunphy i Harper Lee amb afecte i gratitud.

A la introducció de Matar un ruiseñor, Vicente Molina Foix parla de la relació que va haver entre Harper Lee i Capote. Varen ser amics i veïns en el seu poble. Varen anar a l’escola junts (on sembla que Lee protegia al xic especial que era Capote). Encara que després es varen separar perquè la família de Capote se’n va anar a viure a New York, als estius convivien. És a dir eren amics, bons amics. Tant, que Lee va acompanyar a Capote a entrevistar als assassins protagonistes de A sang freda a la presó com “assistent investigador”.  Inclús li va ajudar en el procés d’edició final del llibre. Diuen també que Lee va sentir-se molesta per el poc reconeixement del seu treball que Capote va fer-ne al llibre. Fins i tot hi ha mal pensants que diuen que Lee va ser realment qui va escriure A sang freda.

Em vaig topar amb el tercer camí al llibre de Rosa Montero El corazón del tártaro. En un moment s’hi diu:

...durante más de dos años Capote deseó secreta y fervientemente que los jueces no aceptaran los desesperados recursos de los condenados y que les ahorcaran de una maldita vez, para poder terminar así su obra maestra. Ése fue el infierno inconfesable de Truman Capote...

La veritat, encara que aquesta darrera referència siga la menor, crec que va ser la definitiva. Em van entrar unes ganes terribles de llegir este conegut llibre... (Per altra banda he d’incloure, més com un punt de partida que un camí, que A sang freda siga l’obra de Capote que Bloom inclou al seu ‘cànon occidental’ i, ja l’últim motiu!,  que l’any passat un familiar em va dir que s’ho estava llegint i que li estava agradant molt).

En fi, l'assumpte és que, després de tants camins, he tingut el plaer de llegir-me aquest impressionant llibre. Hi ha vegades que un no vol acabar el que està fent. Llegir aquest llibre ha sigut una d’eixes ocasions afortunades. De fet, el cos em demana no dir res més. Però, al menys he de dir un parell de coses. 

La primera fa referència al nou gènere literari que, amb el permís de Rodolfo Walsh, va crear Capote: nonfiction novel o novel·la testimoni (el terme anglés em sembla més adient). Ha sigut  una nova experiència, interessantíssima. Llegir amb tant detall el que va passar, com si fora una novel·la, com si fora un reportatge, sabent que és un reportatge, que és una novel·la, em deixava desorientat. Alhora em generava una sensació d’estranyesa i inquietud.  Cada detall, cada acció, com les coneixia Capote? Varen ser fruit d’investigacions? Imaginació? ... Una meravella.

L’altra és el punt de vista. Des d’un principi saps que assassinaran  la família Clutter d’una manera brutal que no mereix disculpa. Però Capote, subtilment (o clarament, depèn de cadascú, supose),  es posa prop dels assassins. A una distància prudencial, clar, però sense que deixem de sentir-los culpables, encara que potser sentim que no tan culpables com per a ser ajusticiats a la forca.