H. Kang: La classe de grec

 

Quan li donen el Nobel a una escriptora que coneixes has de sentir alguna cosa especial. De les dones que l’han rebut últimament, només coneixia a Alice Munro i a Hang Kang.

A Kang la vaig llegir quan la meua neboda em va recomanar La vegetariana, allá pel 2018. O potser va ser a l’inrevés. Li la vaig recomenar d’esprés de llegir-la.   De la Munro he llegit un bell llibre que, malauradament, encara no he ressenyat.

La classe de grec m’ha semblat excepcional.  Es tracta d’una d’eixes novel·les que m’omplin de serenitat. Terapèutica. He de reconèixer que m’he fet cert embolic amb les diferents escenes i capítols. Però es tracta d’un repte intel.lectual dels que m’agraden.

Han ens presenta uns personatges atribulats i turmentats. Ella, no pot parlar. Possiblement, és l’efecte del dolor que ha suposat perdre la mare i la custòdia del fill. A poc a poc ens assabentem de totes les vivències que l’han colpejat durant la seua vida.

Ell està perdent la vista. També ha sofrit pèrdues i torna d’Alemanya, on va migrar la seua família. I, no és una simple anècdota, ha llegit a Borges.

Ella té l’esperança de tornar a parlar. És més difícil saber què espera ell. Però la ficció els fa trobar-se i nosaltres podem gaudir de la bella prosa de Han Kang i la seua mestria en comptar històries.

Molt recomanable pels amants de la prosa lírica.