G. Ferrater: Les dones i els dies

Fa uns anys llegia més poesia. Aleshores intentava llegir qualsevol gènere: teatre, assaig, novel·la i poesia. Ho feia amb premeditació, però amb tranquil·litat, com quan hom va al museu, passejant amb despreocupació, contemplant, gaudint i esperant que alguna obra li cride l’atenció. Llegia els poemes com qui busca en un contenidor de fem un objecte que acaba de tirar. De sobte algun poema impactava amb la meua ànima i el meu esperit es reconfortava en la troballa. Xano-xano s’imposà la novel·la.

La tertúlia literària de l’IES Benicalap, m’ha fet tornar a llegir poesia, no només en castellà amb el recull Peces en la tierra, sinó que en català... i això quasi no recorde haver-ho fet alguna vegada (és clar que sí, però vull mantenir la incògnita ... i la distància).

De Gabriel Ferrater no coneixia ni el nom. Així que enfrontar-se a la seua poesia completa ha sigut tot un repte. Com coincideixen alguns dels seus coneguts i amics al reportatge que li va dedicar Imprescindibles, és tot un “personatge” que val la pena descobrir. Crec, en el meu cas, que recordaré més algunes coses de la seua vida que no pas la seua poesia. També que compartir la lectura de poesia amb altres és molt enriquidor.

Les dones i els dies és el llibre en què Ferrater va recopilar la seua poesia. Com altres coses en la seua vida, Ferrater les dedicava un temps, les exhauria i canvia a un altre assumpte. La seua poesia mostra una veu pròpia molt marcada, un estil diferenciat (segons diuen, jo no sóc un gran coneixedor de la poesia en general) que a  mi m’ha agradat molt més escoltar-la recitar els meus companys de tertúlia que llegir-la. Diu Ferrater:

Quan escric una poesia, l’única cosa que m’ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral.

Penso que és el fons que fa el poema, i que, com venia a dir Goethe, les qüestions d’estil només amoïnen les senyoretes aficionades. D’estil n’hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs impersonal, i ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu. Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat.

La veritat és que m’ha costat acabar el llibre. De fet, la tertúlia va ser la setmana passada i jo no l’havia acabat. És possible que algú pense llegint-me que Ferrater és un mal poeta o poeta menor. No és la meua intenció. Crec que és un poeta complex i difícil. En algun moment sembla no ser-lo, però quasi sempre et quedes pensant què haurà volgut dir.

Hi ha un poema que m’ha agradat especialment:

El distret

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m’aixecava de terra.

Ara se m’ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà me’n recordi. L’altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d’un terrat, una noia que s’havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s’anava passant,

una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.

Els braços em van semblar branques d’un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.