Dario Fo: Ací no paga ni Déu!

 

Quan vaig descobrir a Saramago em vaig llançar de cap a la lectura d'escriptors guardonats amb el Nobel. Un d'ells era Dario Fo. Prompte em vaig llegir Muerte accidental de un anarquista, Misteri Bufo i Ací no paga ni Déu! Si he de ser sincer, en vaig quedar un poquet despagat. Possiblement la causa va ser que l'obra del famós escriptor italià és fonamentalment teatre. Llegir teatre està bé, però és evident que el millor és veure'l representat.

Ara, uns vint anys després, torne a llegir aquesta divertida peça. Més d'una vegada he rigut. Però m'ha semblat un destarifo, exagerat, poc creïble i massa sarcàstic per agradar actualment. Potser soc jo, o el moment social i polític, el que em fa sentir açò. Crec que fa cinquanta anys el punt de vista del públic o del lector seria prou diferent. Ara les posicions polítiques dels personatges semblen llunyanes. Almenys per a mi, que potser siga molt més conservador que el que crec que soc. No obstant, considerant que l'exageració és la tècnica per traure’ns un somriure, la idea universal de defensar i lluitar per la justícia social continua sent vigent.