Josep Pla: El quadern gris

Vaig començar a llegir El quadern gris l’any 2006, almenys això es pot deduir de la nota que vaig posar al final de la part corresponent a l’any 1918 (El Quadern gris és un dietari escrit entre els anys 1918 i 1919). Aleshores omplia els llibres de notes als darrers fulls dels paràgrafs que m’havien semblat curiosos o interessants; ara ja no ho faig. Recorde que vaig parar perquè estava cansat del llibre. Em va passar el mateix quan vaig començar el segon volum de En busca del tiempo perdido: A la sombra de las muchachas en flor.  No he pogut continuar l’obra de Proust, cosa que em sap greu, però sí que he trobat el moment per acabar este llibre emblemàtic de l’escriptor palafrugellenc.

No dic res de nou en dir que Pla és el més gran prosista del segle XX en català.  Joan Fuster, a la introducció del llibre, el compara amb Ramón Llull perquè diu que és impossible trobar un altre autor en esta llengua que siga semblant per la quantitat dels seus escrits (però, clarifica, la comparació només apunta al « volum ») També diu que el paper de Pla com a normalitzador, cuidador i potenciador del català és inestimable.

De El quadern gris es diuen moltes coses. Una que em sembla prou interessant és que Pla hi fa un magnífic retrat de la societat catalana del moment, tant la barcelonina, com la rural. Però potser qui millor ha establert la virtut d’este volum haja sigut el mateix Josep Pla: “quan m'encaro amb el quadern em retrobo a mi mateix i haig de donar per acabada la comèdia diària. Aquesta paperassa està escrita en un estil massa natural i abandonat, però com que de seguida que em poso a escriure alguna cosa per publicar tendeixo, pel complex de la timidesa, a escriure pretensiós, obscur i pedant, les ratlles que escric ací cada dia em resulten tan vitalment necessàries com el respirar”.

El volum que jo tinc va ser editat per primera vegada com a primer volum de l’Obra completa. Sembla que hi ha una versió reduïda que l’editorial Selecta va editar el 1956 en el primer intent fallit d’Obra completa de l’autor. Però el que Pla va establir com a definitiu llibre és el que l’Editorial Destino va publicar el 1965. Este llibre, com a objecte, m’agrada molt. Crec que una bona biblioteca en seria una plena de llibres com este llibre. Tanmateix, em xoca que la fotografia que l’editorial ha posat a la contraportada siga la d’un Pla gran. No és vell, però l’edat que aparenta no té res a veure amb l’edat que l’escriptor tenia quan va escriure este Dietari.

El Quadern gris està escrit per un jove estudiant universitari, conservador, que vol ser escriptor i que estudia una carrera perquè sap que segurament no podrà viure de l’escriptura. És un jove que quan intenta escriure, d’una manera molt personal, allunyant-se de les modes del moment, no té èxit. Però quan el dia del seu 21é aniversari decideix escriure un dietari, troba una veu pròpia, que li agrada, i de la qual se sent esperançat i orgullós.

Per què he continuat la seua lectura després de tants anys? 

Una cosa que he (re)descobert amb ell,  és que hi ha llibres, només un grapat possiblement durant una vida, que t’acompanyen mentre els lliges. Són eixos llibres els que formen la llista, que quasi ni vols fer pública, perquè a la fi, és tant personal, tant íntima, diu tant de tu mateix, que fer-ho seria com despullar-se a la televisió, de els-millors-llibres-que-has-llegit-en-la-teua-vida. Llista que, per a la teua sorpresa, no has confeccionat seguint un manual de literatura comparada d’algun eminent lingüista, sinó que, reflexionant un poquet sobre ella, trobes que eixos llibres han sigut amics amb  qui has compartit vida. A més a més, estos llibres són tan entranyables, tan bons amics, que en silenci romanen a les prestatgeries, orgullosos, serens, inalterables, conscients que el que has viscut amb ells és irrepetible i, per tant, no ha de ser motiu de tristesa  que semblen oblidats perquè no tornes a llegir-los: senzillament, són part de tu.  I això és el que ha fet El quadern gris des d’este estiu passat fins fa unes setmanes: acompanyar-me. I ara, tranquil, serè, colossal, descansa darrere meu.

Revisió del text: Antoni Honrubia